EL DOL DELS 6 ALS 8 ANYS D’EDAT

EL PENSAMENT DEL PETIT CIENTÍFIC:

És el moment en què els nens aprenen que les coses tenen una causa “real”, i no, miraculosa o fantàstica. Comença a plantejar-se grans qüestions existencials i filosòfiques, i busca les respostes en un raonament més objectiu (causalitat racional).

Això sí, encara necessitarà alguns anys per entendre conceptes abstractes.

Comença a sorgir l’EMPATIA; el nen es descentralitza i entén que, al món, hi ha moltes persones amb circumstàncies diferents, pot entendre que hi ha diferents punts de vista.

El grup d’amics comença a prendre un protagonisme que no havia tingut fins ara, s’agafa com a referents els iguals, i esdevé molt important ser-ne un més. A aquesta edat es toleren molt malament les diferències; són els anys en què els nens es mostren fins i tot cruels amb els que destaquen.

EL CONCEPTE DE LA MORT:

És a partir dels 6 anys que s’entén la mort com el final de la vida i com a irreversible, s’entén que la vida és finita.

La seva preocupació davant la mort és de tipus pràctica (qui desenvoluparà les funcions de la persona desapareguda, què faran amb els seus objectes,…) i concreta (el tanatori, el funeral, la tomba, els cementiris,…). Recordem-ho, tenen dificultats per entendre els conceptes abstractes. Encara que utilitzin correctament paraules com mort, és perquè els nens imaginen que aquestes paraules tenen una entitat material. La mort és algú que ve des de lluny i se t’emporta. Aquesta forma de concebre la mort té una implicació molt important: si la mort és algú, un personatge real, és possible escapar-se’n. Si ets prou fort potser li pots donar un cop de puny o espantar-la i fer-la fugir, o bé et pots amagar molt bé i que no et trobi. Només hi ha una dificultat: els nois d’aquesta edat “saben” que la mort és invisible.

A partir d’ara podem descobrir en el nen la por a la mort perquè aquesta ha passat a ser per a ell un personatge fantàstic.

Als 6 anys està convençut que ell no morirà mai; als 7 anys, comença a dubtar-ho, però encara manté l’esperança i moltes vegades es nega activament a creure-s’ho i, finalment, als 8 anys ha assolit prou consciència de si mateix com a ésser humà, igual a totes les altres persones, per saber que ell també morirà.

Com que els nens d’aquesta edat estan convençuts que un es pot escapar de la mort, els sobta la mort d’algú estimat i la viuen com un abandó, com si la persona morta no hagués fet prou per evitar-la. De vegades també es poden enfadar amb els pares, amb els metges i/o altres adults propers per no haver estat capaços d’aturar-la, per no haver vigilat prou o no haver-la foragitat; una persona gran i forta la podria haver fet fugir.

La vivència de la pèrdua pren més dimensió. Això comporta un sentiment de ser menys en comparació dels altres i d’haver canviat, de no ser el mateix. De vegades, la percepció de la diferència provoca sentiments de vergonya o de ser inadequat.

Els sentiments de culpa estan presents en molts nens: poden estar relacionats amb el record de no haver-se comportat bé, d’haver desobeït, d’haver desitjat que aquella persona no existís, de donar feina a la família en aquestes circumstàncies (en aquest cas, el nen intentarà passar desapercebut, fer el que creu que s’espera d’ell).

En el cas que la persona morta sigui el pare o la mare, el nen tindrà la fantasia que el pare/mare viu es torni a casar; d’aquesta manera tindria les dues figures paternes com la resta dels companys. L’adult ha de saber que es tracta d’una fantasia, doncs al fer-se realitat, acostumen a sorgir sentiments de gelosia i por a voler substituir el pare/mare mort.

També en aquesta situació, els petits tendeixen a voler protegir els pares i a oferir-se com a suport, consol i intentar assumir les tasques que no els corresponen. Si l’adult ho permet, li genera una gran sensació d’inseguretat, molta angoixa i l’aparició de pors (com la fòbia a l’escola o l’agorafòbia). És important aclarir que ells són els nens, i que són els pares qui els protegeixen (no al revés).

COM AJUDAR-LOS:

Parlar-ne.

Frases clares, obertes i honestes.

Informar no vol dir explicar-ho tot. Ells només necessiten una part, el més immediat. Amb el temps, els nens mateixos aniran plantejant les qüestions.

Dedicar-los temps i estar disponibles, buscar estar a prop dels nens.

La por a la foscor és, en realitat, por a estar sol. És important donar-los seguretat parlant, explicant un conte, un llum encès, un nino màgic,… Aprofitar els seus propis recursos.

La Negació (distància emocional al dolor de la pèrdua) és un mecanisme de defensa natural que ens ajuda a anar modulant el contacte amb la realitat i anar-lo paint lentament.

Es converteix en disfuncional quan el nen no manifesta connexió amb la realitat en cap moment. En aquest cas, cal ajudar el nen a sortir de la fantasia i a expressar les seves emocions.

Oferir-los espais d’expressió física (moure’s, saltar, cridar, córrer,…).

El joc permet canalitzar i elaborar emocions. En aquesta etapa el joc és la seva activitat bàsica, i la fantasia, la seva millor eina per afrontar les adversitats. Un nen que juga sol en una situació d’angoixa, serà incapaç de reconduir el guió i sortir victoriós sobre la dificultat, els montres de la seva fantasia hauran guanyat la batalla.

En cas de detectar un nen amb molta ràbia, fer jocs que s’embrutin, pessigolles, llançament d’objectes, guerres de coixins, competicions,…

Si l’objectiu és augmentar l’autoestima, fer jocs educatius, creatius, cuidar una planta i/o animal, elaborar menjar, dibuixar,…

Extret del llibre “I ara, on és?”, d’Immaculada Díaz Teba.