EL DOL DELS NENS DE 2 A 6 ANYS D’EDAT

EL PENSAMENT INFANTIL

En aquesta edat, els nens, a més de sentir el vincle amb la persona, ja senten enyor, doncs ja tenen el concepte de permanència, estan convençuts que, qui s’ha mort, tornarà.

A partir dels 2 anys ja podem parlar de concepte de mort en el nen. Tot i així, és diferent que el dels adults. La seva idea de mort és menys tràgica i no tan terrible com en l’adult. Concep la mort, com un indret diferent, que s’està lluny d’aquí. Per a ell, igual que algú dorm i es desperta, algú que és de vacances després torna, quan algú mor pot reviure. La mort és reversible, la mort és temporal. La seva reacció emocional no és de por, ni preocupació, ni de tristesa,… sinó de curiositat. Quan un nen d’aquesta edat pregunta si és per sempre, està preguntant “si és per massa temps”.

Depenent del caràcter del nen, davant la notícia, hi pot haver diferents reaccions, es pot observar confusió i pot haver-hi una reacció emotiva molt intensa, amb crits i plors, o també pot semblar que el nen no reacciona o que s’ho pren molt bé. Tot això, són reaccions habituals. A mida que passa el temps, també és freqüent l’enuig, expressat a través del cos amb conductes agressives (amb la família i/o els companys); pot mostrar més activitat física de l’habitual (córrer, parlar fort,…) Els hi falta paraules per expressar el que senten. Poden comunicar-ho, també, a través de dolors físics: ex. “Tinc mal de panxa”; l’angoixa es pot sentir a l’estómac o al pit, això es cura jugant o parlant obertament amb ells. La ràbia és una reacció molt habitual pel fet de voler que torni qui ha mort, passar el temps i veure que no és així.

Quan es posen tristos i ploren sense causa aparent, és quan enyoren a la persona.

Una altra reacció possible, és algun tipus de regressió: pipí, pipes, timidesa, tornar a pronunciar malament algunes paraules,…

En aquesta edat, s’ha de tenir en compte el pensament egocèntric. Poden viure la mort com un abandó o com un càstig per alguna cosa que han fet. És important explicar-los que qui s’ha mort, no ho ha fet de forma voluntària i que la causa de la mort, no és res que ells hagin pogut fer o pensar.

És important ajudar-los a entretenir-se. De vegades, es poden sentir malament per estar-s’ho passant bé quan els grans estan tristos o quan l’avi/pare/mare/germà/amic ja no és aquí per compartir les coses amb ells; en aquests moments, necessiten que l’adult l’ajudi a jugar, a continuar essent un nen.

COM AJUDAR-LOS EN EL DOL

El més important és poder entendre la situació, per tant, el millor és explicar-li el que està passant i incloure’l dins l’ambient familiar, no separar-lo ni físicament ni amagant-li informació. Al nen, no li fa por la idea de la mort, sinó, les seves conseqüències: la seperació de la persona i el dolor de la família. Aquests dos fets, estaran presents tant si se’n parla com si no; per tant, si no rep informació, el nen quedarà sumit en un món incoherent i d’explicacions màgiques.

L’ajudarà poder compartir emocions i trobar un espai on expressar. Si veu els adults plorar, aprendrà una manera d’exterioritzar i canalitzar la tristesa.

Si el nen agafa por a la nit que vingui algú, no l’ajudarà dir-li que tot això són fantasies. El que el tranquil.litzarà, és utilitzar la fantasia per protegir-lo. Ex.el seus ninots el vigilen i el protegeixen. Buscar objectes que tinguin una importància molt especial per a ell (una joguina, un drap, una melodia,…). Aquests objectes redueixen l’ansietat, la inseguretat, la soledat i la tristesa.

En aquesta edat, per sentir-se segurs necessiten molta contenció, saber on són els límits. És important no deixar les pautes diàries i mantenir els mateixos criteris de disciplina. Li donarà seguretat pel fet de continuar sent ell mateix, tot i que les coses a casa hagin canviat. És important intentar mantenir els seus hàbits tant com es pugui. Grans canvis, suposaria més pèrdues.

Pel que fa al funeral hi ha dues opcions, o bé, també hi participa, o bé, es prepara un ritual paral.lel on el nen, també, pugui acomiadar-se de qui se’n va. Recordem la importància d’incloure’l en l’àmbit familiar. Si decidim la segona opció, se li pot proposar que faci un dibuix per a l’avi/pare/mare/germà/amic. L’important, és que pugui expressar. 

 

Extret del llibre “I ara, on és?”, d’Immaculada Díaz Teba.