Sovint em trobo parelles desanimades, convençudes que la seva relació no funciona, que malgrat no paren d’intentar canviar les coses, tot continua sempre igual…
Paral·lelament, i per disposar de més material que certifiqui les seves hipòtesis, observen l’amor resplendent que es desprèn de les altres parelles, d’amics, de coneguts, de veïns… fins i tot, de les pel·lícules! Ells sí que tenen sort! A ells sí que els funciona!
El problema rau en tots aquests mites ocults, que s’han anat forjant dins el nostre inconscient col·lectiu, convertits en veritables tirants, que l’únic que ens provoquen són exigències i frustracions constants.
Vegem-ne alguns exemples:
-
Ell/a em farà feliç:
Se’ns ha fet creure que som mancats per naturalesa, i així és, però que només podrem sentir la plenitud, si trobem la parella que ens compensi tots aquells aspectes que no som capaços de cobrir-nos per nosaltres mateixos.
Cadascú de nosaltres, som responsables de conèixer-nos i saber quines coses ens aporten felicitat i, al contrari, quines altres ens l’anul·len.
No podem exigir a la persona que tenim al costat, que cobreixi totes les nostres expectatives, així com tampoc no podem permetre, que se’ns exigeixi a nosaltres, cobrir les seves.
Si entenem que hom ha de vetllar per la pròpia felicitat, viurem l’amor com una suma, ja que serem dos adults compartint dues felicitats i, així, co-construir la tercera, conjuntament.
-
L’amor creix espontàniament:
El que neix espontàniament, en tot cas, és l’enamorament. L’amor, no! Tendim a confondre els dos conceptes. Durant l’enamorament, la realitat queda anul·lada, un s’enamora de les pròpies expectatives, de les pròpies creences, de les pròpies projeccions i il·lusions.
L’amor neix i creix, de la realitat. Per tal que esdevingui, és important grans dosis de consciència, de coneixement d’un mateix i de l’altre. Adonar-nos que la relació és viva, igual que nosaltres, per tant, tots plegats viurem canvis constants. No podem deixar l’amor orfe. O el cuidem, o morirà. És un compromís sincer i profund, amb la voluntat de treballar-nos, comunicar-nos, escoltar-nos, créixer i estimar-nos, malgrat les dificultats vitals que aniran sorgint, sumant-hi les limitacions que com a éssers tots disposem. L’amor no és una reacció, l’amor és una decisió.
Preguntes:
- Tendeixes a generar expectatives, en la teva relació?
- T’enfades quan l’altre no et satisfà?
- Et costa comunicar-te amb la teva parella?
- Et costa acceptar els “defectes” aliens?