Actualment, la sexualitat, està a cavall entre el mite i el tabú. Ens fa por/vergonya/culpa parlar i expressar la nostra sexualitat, ja que s’allunya del comportament i pràctiques que se’ns ha fet creure que és el normal, esperable i desitjable.
- Quin tipus d’educació sexual rebem a la nostra societat?
Culturalment, la sexualitat ja no és un tabú, tothom en parla, tothom la visualitza a través de les pantalles, es pot trobar molta informació, amb molta facilitat.
Tot i així, proporcionalment a l’excés d’informació, hi ha gran mancança amb l’accés a la formació.
La sexualitat ha passat a ser un mite. El bombardeig del màrqueting ens fa creure que sempre hem d’estar-ne disposats, que el desig ha d’estar a primer ordre del dia, que hem de ser súper potents, súper experts, que qui no té una vida sexual activa, poca satisfacció personal pot tenir…
Res més lluny de la realitat…
- Què està passant?
El problema està en que la sexualitat s’ha comercialitzat. A fi de generar expectació i consum, el missatge que rebem sobre la sexualitat, fa referència a l’Eròtica. L’Eròtica se centra en les fantasies sexuals que, per tant, no tenen ni fi, ni límits. Això provoca que normalitzem una sèrie de missatges que al no estar adaptats a la realitat sexual de les persones, comparem aquest mite amb la nostra pràctica habitual, provocant molta insatisfacció, frustració, culpa, vergonya… En aquest punt, és quan retornem al tabú.
Encara se’ns imposa un model coital genital, molt centrat en l’obtenció del plaer masculí, obviant, el funcionament del cos de la dona.
- Com ho podem millorar?
Primer de tot, és important saber que hi ha tantes sexualitats com persones al món, és a dir, que no hi ha un model correcte i a seguir.
Un cop entenem que no ens hem de cenyir a un patró estàndard, és quan ens relaxem i podem connectar amb la nostra sexualitat. Adonar-me de les meves pròpies pors, bloquejos, vergonyes, intensions, desitjos,…a fi de viure una sexualitat adaptada a la meva realitat, on em pugui expressar d’acord a les meves necessitats, no, a les que m’han fet creure que haig de tenir. Entendre, que el desig és variable, que la pràctica és molt més àmplia, i el que avui m’estimula, demà, em pot avorrir o no venir-me de gust…
Cal cultivar una actitud que m’afavoreixi la meva congruència, que em permeti experimentar, per una banda, però que també em permeti posar límits, per l’altra, sense sentir ni vergonya, ni culpa…