DOCUMENTAL I CRÍTICA SOBRE LA SEXUALITAT FEMENINA

Primerament, us adjunto l’enllaç d’un documental sobre la sexualitat femenina. Seguidament, us presento la meva crítica del mateix.

 

Venus: Confesiones Desnudas [SubsEspañol][Online+Descargar]

DOCUMENTAL: VENUS.

Títol original: Venus – Let’s Talk About Sex

Any: 2016

Duració:  80 min.

País: Dinamarca

Direcció: Mette Carla Albrechtsen, Lea Glob

Guió: Mette Carla Albrechtsen, Lea Glob

Música: Ola Kvernberg

Fotografia: Cathrine Coleman

Productora: Coproducció Dinamarca-Noruega; House of Real / Faction Films

Gènere: Documental

Sinopsi:

Dues joves directores daneses convoquen un càsting com a part del procés per filmar una pel·lícula eròtica dirigida per i per a dones. Com a resposta a la seva crida, més de 100 dones apareixen al seu apartament i parlen directament a càmera sobre les seves fantasies eròtiques, els seus desitjos i les seves frustracions. A mesura que avança el rodatge, les entrevistades s’obren més i la trama va prenent forma. Les directores s’adonen que, sense haver-ho previst, aquestes sessions íntimes es converteixen en la pel·lícula que necessitaven fer. Una història que intenta ser sincera, honesta i vulnerable sobre les dones en relació al sexe, el desig, les emocions, els descobriments, el paper que suposadament han de jugar al llit i totes aquelles qüestions de les que mai ens havíem atrevit a parlar.

REFLEXIÓ POST VISIONAT:

En aquest documental, podem observar una petita mostra de com dones de 18 a 35 anys, no professionals del tema, viuen la seva sexualitat. Són dones “normals, de carrer”, que han tingut la valentia d’expressar, públicament, les seves pors, els seus desigs, els seus dubtes, les seves creences, sobre un tema tan apassionant i, alhora, tan controvertit com és la sexualitat femenina.

En ell i, sobretot, amb el testimoni de les més joves, podem apreciar creences que s’estableixen entre el grup d’iguals: “Tenir experiència sexual, et dóna estatus”. “Els joves ens comparem, per saber quina és la norma”. “Els joves anem molt desorientats”. Aquí, es confirma que els joves d’avui en dia, tenen la capacitat d’accedir a tot tipus de contingut sexual, però tot i així, hi ha una gran mancança de saber destriar “allò correcte, d’allò incorrecte”, “allò moral, d’allò immoral”, “allò adequat, d’allò inadequat”… Cada vegada tenim més accés a la informació, però continua havent un gran buit en la formació. Al no tenir una referència clara, al desconèixer que la sexualitat és tan àmplia com persones vivim al món, es comparen entre ells, per tal d’establir uns patrons concrets i una direcció a seguir.

Paral·lelament, pel fet de tenir un ideal extern a una mateixa, al propi coneixement, a les pròpies inquietuds, a les pròpies creences i motivacions, es pot observar com aquesta “sexualitat normativa”, va perpetuant un model coital genital. Es vincula tenir sexe de veritat, amb la penetració. De nou, el model patriarcal torna a dominar la partida. “Quants homes t’han donat un orgasme?”, se’ls pregunta… És que potser és responsabilitat del mascle, que una dona tingui un orgasme? No seria hora que les dones coneguéssim les nostres zones erògenes, la nostra anatomia i quines són les nostres preferències en el llit? I encara més: un cop conegudes, poder-les expressar a la parella sexual i dur-les a terme? En el documental comenten que “les dones s’enamoren dels homes que els donen orgasmes”, que “fa vergonya expressar obertament el que realment desitges“, “el sexe oral a un home, és permès. El sexe oral a una dona, és tabú”, “el que una dona ha de fer al llit, queda molt difús. Els actius són els homes”.

És això, el que realment volem les dones, delegar la responsabilitat  del nostre plaer a terceres persones?

És en aquest punt, quan ens tornem a trobar amb tots els tabús que sempre han acompanyat la sexualitat femenina. Un exemple ben clar és quan diuen: “No tinc paraules per nombrar els meus genitals”. Durant tants i tants anys, s’ha negat tant la nostra sexualitat, que una ja no sap ni què té entre les cames! S’ha obviat tant el plaer de la dona, que aquesta s’ha arribat a creure que és immoral: “la sexualitat és pecaminosa”, comenten…

Del tabú, passem a l’exigència: “Les vagines tenen malalties. El cony és atlètic, està depilat i porta olis essencials. Jo no tindré mai un cony”, “No em puc mirar al mirall, despullada”, “No accepto el meu cos, sempre miro què en puc canviar”. El cos femení i, més concretament, tot el vinculat a la seva sexualitat, sempre s’ha tracta de brut, contaminant, pudorós, generador de trastorns mentals, impur… propi per ser amagat i dissimulat…

De l’exigència passem al conflicte: “Cal vestir discretament i ser correcta”, “s’ha de ser sexy i femenina, innocent i salvatge, alhora…“. De nou, es reprimeix la llibertat d’expressió i davant tota ambivalència, actuï com actuï, la dona sempre en serà culpable!

Som els homes i les dones dels s. XXI, els que tenim la responsabilitat de trencar amb tots aquests estereotips, per tal que tota persona, sigui mascle, femella, o altres, sigui blanc, negre o groc, tingui una orientació sexual, una altra, o la de més enllà, etc… Pugui expressar-se i viure’s plenament.

Hem d’entendre i ajudar a fer entendre, que l’autoconeixement és la base de la llibertat, que només hi haurà una persona que sabrà què realment volem i necessitem i, aquesta, som nosaltres mateixes.