Ai, la culpa… que ens tortura una i altra vegada, perquè estem convençuts que hem provocat un greuge…
-
Què és, exactament?
La culpa és l’emoció que sento quan m’adono que m’he equivocat o he comès un error i, aquest, ha provocat un perjudici per a mi, o per algú altre.
Pot ser molt invasiva, generant-nos pensaments circulars que ens van recordant, una i altra vegada, que ens hem equivocat! És un malestar que ens recorda que hem fallat.
-
És negativa, la culpa?
No! La culpa és aquell mirall que ve de l’exterior, que ens fa adonar que ens hem equivocat, ens ajuda a prendre consciència dels nostres errors. Cal doncs, escoltar-la, parar atenció en allò que volem reparar. La culpa ens ajuda a aprendre, a modificar comportaments i a no repetir-los en el futur. La culpa, ben gestionada, ens ajuda a créixer!
Això no vol dir que ens hi instal·lem, ja que entrar i quedar-nos en el seu centrifugat rumiant, no ens permetrà prendre consciència d’allò errat i, per tant, dur a terme els canvis oportuns.
Així, doncs, primer de tot cal reconèixer-la, per, seguidament, reparar (si es pot), fer-ne l’aprenentatge i així poder continuar caminant fins a nou error! Ha-ha-ha-ha…
-
Hi ha gent que sent molta culpa.
Cert! Sense voler caure en tòpics, la influència d’una mala gestió fins a mitjans del s.XX, per part d’algunes figures amb poder de l’Església Catòlica, instaurada en la nostra cultura, va generar que la culpa fos un aspecte que ens torturés durant molts segles. Tot i que actualment la jerarquia eclesiàstica ha anat perdent força, continua havent-hi aspectes morals molt interioritzats. La culpa, n’és un efecte. Vivim en una societat molt culpabilitzadora. Necessitem entendre els “per què” i si podem assenyalar amb el dit, molt millor!
Sentir culpa en petites dosis, és saludable. Embriagar-nos, constantment d’aquest sentiment, no. Si jo noto que tinc tendència a sentir-me culpable, potser, m’aniria bé revisar el meu ego. És a dir, de vegades la poca humilitat ens pot fer creure que el nostre poder afecta i determina les circumstàncies i els estats emocionals dels altres. Per sort o per desgràcia, no és així! Els humans, no som tan poderosos!
-
Com podem integrar la culpa?
Si al fer una acció, aquesta, ha perjudicat directament a una altra persona, m’ajudarà molt, recordem-ho, connectar amb la humilitat. Tots ens equivoquem. Nosaltres, també! No tenim el control de tot, quina llàstima! Per tant, ho reconec, puc o no, disculpar-me (de vegades no cal, potser, la situació no ens ho permet o, fins i tot, no és aconsellable) i en prenc nota, per no repetir. Si ha sigut indirectament, o amb mi mateix, me n’adono, em perdono i en faig l’aprenentatge. A partir d’aquí, fem net! Si ni així em relaxo, ni em tranquil·litzo, potser estic reclamant fer penitència, ja que puc creure que encara no estic lliure de pecat. De vegades necessitem sentir-nos castigats, a fi de deslliurar-nos-en. Curiós, però els humans les fem, aquestes coses!
Hi ha altres casos on fa anys que arrosseguem aquest sentiment de culpabilitat. Realment, pot arribar a ser molt dolorós i invalidant. Si és així, hem intentat de tot i encara ens hi sentim atrapats, potser és el moment de demanar ajuda professional.
Ens exigim massa i exigim massa als altres. Calmem-nos! Error= Culpa= Aprenentatge= Creixement. Al cap i a la fi, és això el que hem vingut a fer, a aprendre i a créixer, no? Exacte, benvingut al club: tu tampoc no vas néixer ensenyat!