Et ressonen aquestes frases?
- Sempre igual!
- Ja no puc fer res més!
- Em perjudiquen, em van en contra, no em respecten!
- Per què a mi?
- El món és una “merda”!
- No m’estimen!
- Jo ja ho he fet tot!
Aquests són alguns exemples que ens poden estar indicant que estem entrant (o ja hi estem de ple), en un espiral de victimisme.
Quan ens victimitzem, assumim una actitud d’indefensió, és a dir, que tot el que té a veure amb la nostra vida o aquella situació que sentim que ens està danyant, està fora del nostre control. Estem convençuts que ja ho hem fet tot, per tal que les coses vagin diferent. El meu benestar, ja no depèn de mi, sinó d’altres persones, de factors externs, de les circumstàncies…
- És negatiu, queixar-se?
No! Queixar-se, està molt bé! La queixa és la que ens empeny i ens activa la força per canviar aquelles situacions que no ens agraden, que trobem injustes. Si sempre estiguéssim d’acord en tot, segurament, seria un senyal que hem entrat en una actitud de conformisme, de desconnexió i poca consciència amb les nostres necessitats.
- Així, queixar-se, és positiu?
Sí, però compte! Queixar-se, d’entrada, és positiu perquè ens dirigeix cap al canvi, si aquest el portem a terme, la queixa haurà estat el trampolí cap al creixement. Però si ens hi quedem instal·lats, entrarem en una esfera en la qual quedarem atrapats i impregnats en el malestar i en la insatisfacció permanent.
(Cal diferenciar una actitud victimista, amb una depressió. Aquesta segona, és molt més complexa, i hi ha altres factors en joc. Si sospites que aquest és el teu cas, demana hora amb un expert).
- Com podem detectar que estem entrant en aquest espiral victimista?
Generalment, si posem atenció en el que ens diem, trobarem frases amb paraules molt extremistes: sempre, mai, tothom, ningú, tot, res. I si aprofundim una mica més, ens adonarem que per poder estar millor, les coses, les circumstàncies, les actituds, etc… les han de canviar els altres. Si som sincers amb nosaltres mateixos, prendrem consciència que justifiquem el nostre comportament, i que atribuïm la responsabilitat, fora del nostre abast. Per posar alguns exemples més:
- Estic obligat a fer-ho!
- Ell/a m’ha provocat.
- Mai no em fa cas!
- Ningú m’ajuda!
- Mai podré estar bé!
- Tot és un desastre!
La culpa i la responsabilitat, sempre és dels altres. Nosaltres som “Sants Barons” sacrificats i adjudicats a l’esforç constant i del tot estèril. Si a aquestes frases hi afegim un final que digui, a més, “pobret/a de mi…”, ja tindrem tots els ingredients per gaudir de la llàstima que ens tenim a nosaltres mateixos/es.
- Però si la vida, la gent o les circumstàncies em perjudiquen, jo què puc fer?
Ben cert, que a la vida hi ha situacions duríssimes, de vegades, d’una exigència sobrehumana (dols, pèrdues, malalties,…), però generalment, en el dia a dia quotidià, podem prendre aquesta actitud victimista sense que ens passi res més excepcional, que els petits reptes del fet d’estar vius.
Si considero que la vida, la gent o les circumstàncies em perjudiquen o, fins i tot, jo mateix/a em boicotejo, m’haig de plantejar en què i de quina manera estic fomentant aquest perjudici, amb quin comportament estic alimentant aquest cercle viciós del qual em costa tan sortir. Parar de preocupar-me, per passar a ocupar-me!
Mentre que el victimisme es resigna, la responsabilitat, accepta.
- Quina diferència hi ha entre resignació i acceptació?
En la resignació, jo em puc dir: ”Quina putada! Per què m’ha passat, això? No hi ha dret! No m’ho mereixo! Pobre de mi…”. Des de l’acceptació em puc dir: “Quina putada! Per què m’ha passat, això? No hi ha dret! No m’ho mereixo! Cert, la vida no té l’obligació de ser justa! I ja que hi sóc i no puc tirar enrere: què en puc aprendre? Com puc aprofitar aquesta situació per reconnectar amb mi, amb el que vull, amb qui vull ser, amb el que crec i el que per a mi és important?”. És a dir, mentre que en el primer cas, m’assec i deixo que algú condueixi la meva vida, en el segon, prenc el volant i observo la direcció que vull emprendre, fins i tot, si aquesta, suposa demanar ajuda, perquè jo, no sé com sortir-me’n.
Quan em victimitzo, exigeixo als altres, a la vida, sóc com un nen/a petit fent “la pataleta” perquè les coses no són com jo m’havia imaginat, no són com jo havia projectat. Egocentrisme? Bingo!
Fàcil? Molt! Satisfactori? Gens!
Des de la responsabilitat, accepto i assumeixo les circumstàncies i les aprofito per aprendre i créixer. Admeto, que les regles del joc, tot i que sovint incomprensibles, són aquestes, i continuo buscant els recursos per tal de viure una vida connectada amb els meus propis valors.
Fàcil? Gens! Satisfactori? Molt!