Tendim a anar per la vida reaccionant. Anem improvisant, d’acord a les situacions que ens anem trobant, de les emocions que sentim en el moment, o dels feedbacks que rebem per part de la gent que ens envolta… Ja fa temps que hem activat l’automàtic i qui dia passa, any empeny!
És veritat que la vida és una caixa de sorpreses, un misteri que ens sobrepassa i poc control podem exercir sobre ella. Però… i sobre nosaltres?
De vegades, amb l’excusa del “carpe diem”, aprofitem per reaccionar i posar en joc tot el nostre repertori que de ben petits ens va servir tant per a sobreviure. Evadim obrar en congruència i menys, assumir-ne les conseqüències. Total, la vida són quatre dies, oi? Tenim el pretext ideal per esquivar tota responsabilitat: “m’he sentit obligada a fer-ho”, “no he tingut cap altre remei”, “és que m’ha provocat”, “jo no volia, però…”. I així, les frases que vulguem per justificar-nos una i altra vegada, per tal de quedar lliures de pecat.
Igualment ens pot passar, amb la falsa il·lusió que som eterns: “ja ho faré”, “ja l’hi diré”, “ho deixem per a un altre dia”… D’aquesta manera, anem postergant moltes coses que depenen de nosaltres. Total, com que qui mor sempre són els altres! De fet, cap de nosaltres, ens hi hem trobat mai, encara…
Diuen que hem d’aprendre a viure al dia, a aprofitar les oportunitats que aquest ens ofereix, però no des del caos, no des de la inconsciència. Viure el moment i en el moment, però sabent qui som i cap a on ens volem dirigir.
És ben cert que la vida està plena de contingències, però dins d’aquest ball d’esdeveniments inesperats, hi ha una part que depèn de la nostra responsabilitat. La responsabilitat és la capacitat i l’habilitat d’aportar la resposta que més ens apropa a la persona que volem ser. És un compromís que adquirim amb nosaltres mateixos/es. Per tal de ser responsable, necessito consciència dels meus valors, saber qui vull arribar a ser, per a quin motiu, amb quina finalitat i quin sentit tindrà dirigir-me cap aquest horitzó.
Ningú no exposa que sigui tasca fàcil. Madurar no és gens senzill!
Tant si creiem que la vida té un destí, com si creiem que un mateix se’l crea, cada dia, en cada moment, davant tot esdeveniment, tenim la llibertat de respondre d’acord a aquests valors, d’acord a uns principis que seran la nostra guia. Si sé la finalitat, fins a on vull arribar i quin sentit m’aportarà actuar d’aquella manera, potser, no obtindré els resultats esperats, però la meva vida prendrà coherència.
Per tal de conèixer cap a on em vull dirigir i per a quin motiu, cal fer un exercici sincer amb mi mateix/a. Només jo, tinc la capacitat d’aquest despertar tan íntim, per tant, em demanarà molta humilitat i honestedat. Observar el meu diàleg intern, veure com entenc i em relaciono amb el món, adonar-me de com interpreto la vida, la meva existència i com em sento des d’aquesta òptica. És des d’aquesta presa de consciència, que podré fer autocrítica i qüestionar-me la meva miopia. Des d’aquí, podré analitzar si aquesta posició em dirigeix o, pel contrari, em dificulta créixer vers la direcció que em dóna sentit. Deixo de reaccionar des dels meus patrons instal·lats i acomodats, per respondre des de la meva lucidesa. Dic adéu a l’infant que un dia vaig ser, per donar la benvinguda a l’adult que desitjo ser.