L’AÏLLAMENT EN EL DOL

Quan patim un dol, una pèrdua important, la mort d’una persona estimada, tota la nostra existència en queda afectada. Ja res serà com abans! No és estrany, que entrem en un espiral obsessiu preguntat-nos el “per què”, “per quin motiu”, “s’hagués pogut evitar?”. Com que no trobem resposta prou satisfactòria, la cerca continua fins a portar-nos, sovint, en l’aïllament més absolut. No només hem perdut a la persona estimada, sinó, que tot el que fins ara conformava la nostra vida, que ens donava estabilitat i seguretat, s’ha esfondrat en el més absurd… Incloses, totes aquelles persones també, tan estimades, fins aleshores… Ja res ni ningú té sentit!

Les persones som sensibles i vulnerables, especialment quan patim una crisi vital d’aquestes característiques. Se’ns imposa un gran garbuix d’emocions i sentiments sense suficients paraules per definir-los ni descriure’ls. No ens sentim amb suficient capacitat per entendre tot el que ens està passant. S’obren noves àrees dins nostre, fins ara desconegudes. Aterrem en un món nou, immens i desconegut, la incertesa i la por ens envaeixen i res pitjor que, viure en solitud aquesta nova vida que no hem triat.

L’aïllament ens dificulta aquesta nova realitat, ens perjudica i intensifica la incomprensió i desconnexió que sentim vers el nostre entorn. Ens sentim com uns “autòmates” que no formem part d’aquest món.

Sovint, quan la gent del voltant se’ns vol apropar, la rebutgem. Estem convençuts de la impossibilitat que comprenguin la immensitat i profunditat d’aquest dolor. Tot i així, és important que aprenguem a identificar què és el que necessitem, què és allò que ens fa falta. Hem de tenir cura de nosaltres mateixos per recórrer a l’ajuda dels altres quan les nostres forces es desfan.

Al nostre voltant hi ha gent que ens estima i que estimem, ells són importants per a  nosaltres i sabem que, nosaltres, també som importants per a ells, tot i, sovint, sentir no poder compartir aquest patiment tan íntim i tan intens.

Hem d’adonar-nos que si ni tan sols nosaltres som capaços de poder definir tota aquesta quantitat de noves sensacions i experiències contínues que estem vivint, no podem pretendre que qui tenim al costat, entengui el que sentim i actuï adequadament reduint el nostre malestar.

Demanar a l’altre que es comporti com nosaltres desitjaríem és exigir-li unes aptituds que nosaltres tampoc no seríem capaços de desenvolupar si els papers estiguessin invertits. Cadascú vivim la nostra realitat com sabem o com podem. És just i tenim dret a demanar ajuda però, també, podem ajudar als nostres éssers més propers, oferint-los, verbalitzant-los les eines que, només, nosaltres sabem que són les adequades en aquests moments, encara que aquestes només siguin el silenci, per així, poder-nos retrobar.