Quan als pocs mesos d’estar junts, una parella ja va prenent consciència que l’altra persona no respon a la projecció que hom s’havia creat a l’iniciar la relació, van sorgint les diferències, les discrepàncies i amb aquestes, les discussions.
És perillós que una parella es discuteixi?
No, mentre sàpiga com fer-ho. És evident que tindrem punts de vista diferents, pensar el contrari, és enganyós. Si tenim conflictes amb nosaltres mateixos, els que anomenem interns, sumar un altre participant en la presa de decisions, ho complica encara més!
De fet, pensar diferent, pot ser molt sa i enriquidor, ja que ens ajuda a qüestionar-nos velles creences, revisar esquemes obsolets i créixer com a persones… L’important és saber des d’on neix aquesta divergència, cap a on ens volem dirigir i com fer-ho, per tal de no malmetre el vincle afectiu amb la persona que estimem.
Gottman, va definir els quatre genets de l’apocalipsi d’una relació de parella. Aquests, són uns tipus d’actituds que si s’instal·len com a patró de comunicació estable, la batalla entre els dos amants, està garantida. Són un bombardeig directe al vincle, amb la conseqüent separació si no física, emocional, segur.
Revisem-los:
- Les crítiques:
Quan volem exposar un desacord a la nostra parella, és molt important que ho fem indicant una conducta concreta, mai, qüestionant a la persona. És a dir, és molt diferent verbalitzar “mai no m’escoltes, sempre vas a la teva. Ets un/a egoista!”, que no pas “Quan estem parlant i no em mires als ulls, perquè estàs pendent del mòbil, no em sento atès/a i això m’irrita”.
En el primer cas, estic criticant i invalidant a la meva parella, com a persona. Quasi, no li deixo marge per corregir, ja que deixar de ser egoista és massa abstracte i ampli. En canvi, amb la segona frase, presento una queixa i concreto el que em molesta d’una conducta, sent molt més fàcil rectificar-la (deixar el mòbil i mirar als ulls) i en cap moment emeto un judici al seu ésser. El vincle no en surt perjudicat.
- El menyspreu:
Inclou burles, sarcasmes, ironies, ganyotes, cinisme, insults… Per exemple, dir “ho pots entendre, o ets ruc/a?”. Són agressions indirectes amb l’objectiu d’ofendre a l’altre. Aquest, no és un tipus de comunicació que ens apropi a generar canvis positius. Al contrari, és molt dolorosa i com més s’utilitza, més distància es va gestant entre les dues persones.
Cal que siguem clars amb els nostres missatges i exposem el que no ens agrada, des del respecte a l’altre i, tal i com indicàvem en el punt anterior, fent referència a un comportament en concret.
- L’actitud defensiva:
Quan la nostra parella ens fa saber allò que li molesta, no cal que comencem un partit de tennis. De vegades, rebem els desacords de l’altre, com un atac i responem defensant-nos amb el contra-atac. D’aquesta manera, activem l’escalada fent un concurs a veure qui guanya dient més disbarats. Ni que estiguéssim davant el nostre pitjor enemic!!!
L’objectiu deixa de ser arribar a un acord, per passar a buscar arguments que em justifiquin i culpabilitzin a l’altre. Per exemple, davant aquesta queixa “Avui, no has anat a buscar els nens”, la resposta defensiva seria: “No m’ho has recordat”. En aquest cas, s’evita tota responsabilitat, a fi que recaigui en l’altre.
- L’evasió:
És quan un membre de la parella, ja no respon davant les queixes de l’altre. Pot estar cos present, però ja no desprèn senyals de comunicació a la seva parella, ni físiques ni verbals. Deixa de mantenir el contacte ocular, no verbalitza, no gesticula, fins i tot, pot anar-se’n de la mateixa habitació… Talment “com si sentís ploure”.
Aquesta actitud genera molta frustració, a la persona que la rep. És un indicador, que ens senyala el profund deteriorament en la comunicació entre dues persones.
El silenci i la indiferència, envien el missatge implícit de nul reconeixement cap a l’altre: “ets invisible, ets insignificant, no ets important”.
Que existeixin diferències, discrepàncies, disgustos, malentesos… dins la relació, és del tot normal i natural. Si m’enfado, tinc dret a comunicar-ho, així com la meva parella té dret a fer-me saber, quan se sent enfadada amb mi. Les queixes s’han d’exposar, s’han de parlar i discutir, per arribar a acords on tots dos membres, ens hi sentim implicats i reconeguts, per assumir una responsabilitat compartida.
Discutim amb la nostra parella, preservant sempre la seva vàlua com a persona i el valor del nostre vincle, per damunt de les nostres diferències. Si hem escollit estimar-nos, fem-ho en majúscules!