Estem en una societat que ens impulsa cap a l’hedonisme. Se’ns imposa que per ser feliços, hem d’estar absents de dolor. Se’ns obliga a estar permanentment contents, tenir pensaments positius, estar motivats, a lluitar incansablement i tot allò que faci referència a fer “bona cara i bon semblant”!
Uf… només de pensar-ho, m’esgoto! I com que aquest estat permanent és impossible, llavors sentim que ens falta alguna cosa important, que no estem fent prou, que ens hi hem d’esforçar una miqueta més… i ens tornem consumidors compulsius de llibres, cursos, àudios que ens asseguren que si seguim els seus passos, tindrem la clau per a ser uns “súper-humans”.
- Què està passant?
Que veiem el dolor com un fracàs personal. En una societat tan competitiva i cada cop més individualista i infantil com és la nostra, no s’accepta tot allò que estigui vinculat al patiment i menys, si aquest és aliè. Es rebutja, s’exclou, s’obvia, s’ignora!
- Quin problema hi ha?
Precisament aquest rebuig cap al dolor, és el que sovint ens provoca patiment. Ens costa normalitzar les variacions de l’estat d’ànim, ens costa admetre que no en sabem més, entendre que hi ha situacions que ens sobrepassen.
El problema s’aguditza quan em sento desvalgut i el meu entorn, a més a més, em culpabilitza.
Quantes vegades, a una persona que inicia un dol, li diem: “la vida continua”! Quan el pobre, un dels seus majors patiments és, precisament, que la vida continuï després d’haver perdut un fill o la parella, per posar un exemple… O a una persona que està trista: “no ploris”! Quan la seva necessitat és expressar tot el que porta dins. O algú amb depressió: “t’has de prendre les coses diferent”! Com si no s’ho hagués plantejat mai. O a una persona que li acaben de diagnosticar un càncer: “has de ser fort i positiu”! A sobre que et cau un diagnòstic d’aquestes característiques, no pots mostrar la teva por.
- Què provoquem, amb aquest seguit de tòpics?
Frustració, impotència i solitud. No només estic transitant per una situació dolorosa, sinó que a més, la visc malament perquè sóc un incompetent.
Tendim a catalogar les emocions com a “bones” o “dolentes”. Les emocions són, i no són ni bones ni dolentes, en tot cas, agradables o desagradables. Totes tenen la seva funció i és donar-nos informació del que està passant en el nostre entorn. Obviar-les o negar-les, és obviar o negar la vida.
- Es pot patir, en una situació de plena satisfacció?
Sí, i posaré un exemple personal. Quan vaig tenir la meva primera filla, per al meu entorn, era tota una festa, una gran alegria, un gran esdeveniment. Cert, per a mi també era l’experiència més potent i plena que havia viscut mai. Tot i així, a partir d’aquest naixement, se’m va capgirar la vida, se’m van activar tot un seguit de sensacions i neguits que, fins llavors, no havia experimentat mai. No donava l’abast, no podia dormir, tot el dia corria, tenia moltes dificultats per comunicar-me amb ella (plora perquè té son? té el bolquer brut? té gana?…), la meva vida social havia desaparegut, ja no parlem de la personal, no tenia temps de dutxar-me, de menjar, estava irritable, cansada i sempre pendent de si la nena respirava!
Mare meva… això, abans de tenir-la, ningú no m’ho havia explicat mai! Ha-ha-ha-ha-ha…
- I es pot sentir plenitud, en una situació de dolor?
També, i tornaré a posar una experiència personal. La mort del meu pare. Quan el meu pare va morir, tot i sentir la pena de la pèrdua que suposava, em vaig sentir plena i feliç, ja que vaig poder viure aquest procés, tal i com jo volia, és a dir, em vaig poder acomiadar d’ell, donar-li les gràcies, que els meus tres fills, també li poguessin dir adéu, i vaig poder-lo acompanyar fins a l’últim sospir…
La vida és complexa, els humans som complexes, limitats i molt vulnerables. Deixem de veure el dolor, com una opció. Compartim i normalitzem el nostre malestar, les nostres pors, les nostres indignacions, les nostres i la dels altres, entenent que en aquesta experiència de viure, tots i cadascun de nosaltres, ho fem com podem, que el que no té una dificultat per aquesta banda, la té per l’altra. Oblidem-nos d’un model ideal, correcte, prometedor de la felicitat eterna i alliberador de tots els mals, ja que el dolor és inherent al fet d’estar vius, i per molt que ens hi resistim, no ens n’escaparem.