Cada vegada que “a consulta” ve una parella a fer teràpia i sento dir, de cadascun dels membres, “No sé estimar”, me n’alegro tant!!! M’exposen la seva dificultat per entendre a l’altre, per escoltar-lo, per posar-se a la seva pell, per tenir-hi paciència, per valorar-lo, al cap i a la fi, per acceptar-lo tal i com és. Se senten frustrats, espantats i avergonyits, com si tinguessin un defecte de fàbrica del tot irreversible.
I per què me n’alegro, deus pensar? Doncs perquè quan prenem consciència, alguna cosa important pot canviar. Massa temps tendim a culpabilitzar els altres i massa poc a fer autocrítica. Estimar és molt difícil, per a tots! Tant per als altres, com per a nosaltres mateixos. Tal i com deia Erich Fromm, és tot un art! I aquí ve la bona notícia: se’n pot aprendre!
Cadascun de nosaltres col·leccionem tot un seguit de limitacions, esquemes mentals rígids i cronificats, hàbits del tot normalitzats des del nostre entendre, traumes, pors, judicis, etc… i en el món de la parella és on aquestes realitats personals no es poden camuflar, actuem des de la seva influència i les pateix la persona amb qui més intimitat compartim.
Adonar-nos que aquesta dificultat és generalitzada, que es tracta d’una limitació intrínsica pel fet de ser humans, que estimar no és gratuït, ja que ens suposa un treball constant, però molt gratificant, ens tranquil·litza, perquè ens normalitza amb els nostres semblants. Si a més descobrim que se’n pot aprendre, és quan ens oferim l’oportunitat de posar-nos mans a l’obra i endinsar-nos en el fascinant món de l’amor en majúscules.
Tots volem ser estimats, valorats, respectats, correspostos… Des de sempre se’ns ensenya com a dret, que hem de saber triar aquella persona que ens pugui aportar, omplir, comprendre… I així és! No som compatibles amb tothom, evidentment, trobar la parella amb qui encaixem, no és feina fàcil! Sovint, és més senzill trobar una agulla en un paller!
Quan després de molts intents, finalment, la trobem, sembla que sonin simfonies, però el pas del temps s’imposa i aquella persona ideal, va prenent forma humana i allò que era tan fàcil i extraordinari, poc a poc, va perdent la màgia per adoptar vida real, la del dia a dia!
De vegades i de manera oculta, podem passar anys ansiosos, enfadats i frustrats amb la nostra parella, perquè no ens aporta allò imaginat! Perquè no actua com nosaltres creiem que ho hauria de fer! Perquè no s’adequa, exactament, al perfil projectat! I entrem en un carreró minat de retrets i exigències. El nostre focus d’atenció, s’ha centrat en el que no ens agrada de l’altre. El conflicte està servit!
I aquí és on ve el repte. En aquest moment, i si volem que la relació funcioni amb qualitat, és quan ens hem de deixar de mirar el melic, deixar la demanda compulsiva, deixar d’examinar a l’altre si supera, o no, les proves constants que nosaltres mateixos li posem, parar, reflexionar i respondre’ns, amb la màxima sinceritat:
- Sé estimar, jo?
- Sóc una bona parella?
- Respecto la seva individualitat, la seva idiosincràsia, la seva manera de fer i de ser?
- L’accepto, o l’intento canviar?
- La critico, la menyspreo, em faig la víctima?
- Actuo d’acord als valors que defineixen la nostra relació?
- Dono tot el que està al meu abast, o em deixo endur per la comoditat?
Sovint ens enfadem perquè tenim la “certesa” que l’altra persona no fa res per millorar la relació, però moltes vegades és la nostra miopia la que no ens permet veure i valorar les accions que la nostra parella realitza, per mostrar-nos que ens estima. Aquestes accions, no tenen per què ser les mateixes que faríem nosaltres, aquí és quan les obviem i exigim que en faci unes altres, és a dir, les nostres, evidentment! Ha-ha-ha-ha… Per posar un exemple: potser, la nostra parella, no ens verbalitza constantment que ens estima, però sí que cada dia ens pregunta com estem.
I si continuem amb la llista de preguntes:
- Realment, la meva manera d’estimar és la vàlida?
- Pot ser que hi hagi aspectes que la meva parella fa, per mostrar la seva estimació, i les passo per alt?
- M’esforço a diari per tal de generar proximitat?
- Sé escoltar a la meva parella?
- Sé empatitzar amb ella?
- Sé valorar el que per a ella és important?
Per tant, un cop més, si ens descentralitzem i prenem consciència que cadascú de nosaltres, també està mancat i té una col·lecció d’aspectes a millorar, potser deixarem d’exigir a la persona que estimem, que sigui com nosaltres desitgem i la comencem a acceptar amb totes les seves gràcies i desgràcies, amb tots els seus pros i contres, tal i com ella fa amb nosaltres. Ja que mentre les seves virtuts ens faran gaudir, els seus “defectes” ens seran un repte per a treballar-nos i créixer tant a nivell personal, com a nivell d’equip, que és el que som!
Així, adonar-nos que estimar és molt difícil, no només per qui tenim al costat, sinó, que nosaltres en som els primers aprenents, és un gran pas per començar a fer canvis significatius, a deixar d’estar pendents i comptabilitzar tot el que “hauria de rebre” per part de l’altre, per passar a gaudir amb el donar-nos, amb l’entregar-nos, amb el lliurar-nos… Ser conscients que l’estimar és un aprenentatge, un recorregut que hem triat fer junts, no des de la passivitat, no des de la reactivitat, no des de la màgia! Sinó, des de la maduresa, i això suposa voluntat i decisió, comprometre’ns amb nosaltres mateixos, primer, per després, poder-nos comprometre amb l’altre. Ja no et demano que em donis confiança, sinó que t’ofereixo el meu jo, la meva companyia, perquè sé que és digne de confiança!
Deixem d’exigir a la persona amb qui compartim el projecte de vida, a ser la parella perfecta, i comencem a treballar-nos per tal de ser la millor versió de nosaltres mateixos! Potser, alguna cosa important canvia.