En el dia a dia, funcionem com si fóssim infinits, immortals… ens costa imaginar-nos que la vida, un dia, continuarà sense nosaltres… Així mateix, ens relacionem amb els altres, sense pensar que, potser, és l’últim moment que ens veiem… tendim a deixar per a demà, tots aquells aspectes profunds, transcendentals, que ens aporten plenitud en l’existència, tots aquells aspectes que, el dia que estiguem a les portes de la pròpia mort, se’ns imposaran a la consciència.
Quan ens preguntem com volem morir, solem respondre: sense patiment. Generalment, ens referim al patiment físic, confiem en que la medicina, sabrà acompanyar-nos en aquest traspàs, a fi d’estalviar-nos el major dolor possible. Però, tenim en compte el patiment psicològic, moral i emocional?
Si ampliem, així, la resposta anterior i hi afegim sense patiment i amb plenitud, la funció de morir, ja recau sota la nostra responsabilitat.
Morir amb plenitud, ens demana un compromís profund amb nosaltres mateixos, ens exigeix, una responsabilitat plena amb el nostre creixement, en desenvolupar-nos com a persones, per oferir a la vida, per oferir als altres i oferir-nos a nosaltres mateixos, la millor versió del nostre ésser. I aquesta construcció, es realitza durant tota la nostra existència, ens demana mirar l’envelliment del nostre cos, a fi d’adonar-nos de l’oportunitat del naixement de la nostra ànima, d’extreure, de fer sorgir, la nostra essència, que la reconeixerem per la seva connexió directa amb l’amor…
És doncs, quan vivim a través de la nostra essència, que morim amb plenitud… No sabem en quin moment morirem, però sí sabem que, mentrestant, podem optar per la valentia i viure una vida amb sentit.