Sovint, quan ens trobem amb una dificultat, en una situació on no estem aconseguint el resultat esperat, considerem que no hem posat el suficient esforç. És el moment on ens trobem amb la fina i delicada línia, entre realitzar un canvi productiu, o enfortir la base del problema.
Per tal d’aconseguir els nostres objectius, la nostra resposta es dirigeix en posar més atenció i més empeny en aquell comportament fallit.
Moltes vegades, aquesta solució ens ajuda a resoldre la nostra situació, però moltes altres, ens ajuda a agreujar-la. Per exemple, quantes vegades, per tal de fer callar els nostres fills, ens hem posat a cridar i si tot i així no ho hem aconseguit, hem cregut que no ens hem fet entendre prou, i tornem a l’ús de la mateixa conducta, però, aquesta vegada, augmentant-ne els decibels? “Potser és que sordegen”, pensem…
Del que no ens adonem és que amb aquesta resposta, sovint, el que està provocant és augmentar i cronificar el problema. Si ja he cridat vint vegades, per tal que es calmin, què em fa pensar que em faran cas a la vegada vint-i-una?
En aquests casos, sovint, la solució, trenca tota lògica i el que provocarà el canvi és redirigir la direcció del nostre empeny i enfocar-nos cap a aquelles accions que fins ara, no només havíem descartat, sinó, fins i tot, ni tan sols havíem contemplat. Per exemple, enlloc de recórrer als crits, el que podríem intentar en aquesta situació, és trobar la solució en el silenci, en la calma. D’aquesta manera, sorprendria els nens, els captaria la seva atenció i, automàticament, la seva resposta seria diferent de la donada fins aleshores.
Com puc recórrer a aquesta solució, quan els meus fills es porten tan malament? Perquè l’objectiu és canviar la situació i la solució que he provat fins ara, no m’ha aportat el canvi desitjat.
Aquestes accions paradoxals ens sorprenen i les descartem, perquè no som conscients del nostre paper dins d’una relació. És a dir, contemplen la situació conflictiva, com a agents externs, sense responsabilitzar-nos de les conseqüències de les nostres respostes. “És l’altre qui s’equivoca! És l’altre qui ha de canviar!”.
Una relació és bidireccional, es retroalimenta, constantment, la resposta de cadascun dels participants, té lògica i sentit, en la resposta prèvia de l’altre subjecte i, així, successivament. És així com, sovint, s’entra en cercles viciats, formant-se la coneguda escalada.
Quan un dels seus individus canvia el comportament, automàticament, provoca un canvi en el comportament del seu company/a, doncs ha generat unes sensacions, sentiments i pensaments, diferents dels que activava fins aleshores. Si enmig d’una discussió amb la meva parella, just quan ella espera una resposta agressiva per part meva, rep, en canvi, un petó i una abraçada, la seva reacció davant aquest inesperat comportament, generarà una resposta diferent i, sovint, contrària, a la que s’estava esdevenint fins llavors.
Cal doncs, adonar-nos quin protagonisme tenim en dinàmiques que ens desgasten. Potser, malgrat la nostra intencionalitat sigui tota la contrària, estem perpetuant allò que volem evitar.
Tal i com deia Einstein “La bogeria és continuar fent el mateix i esperar resultats diferents”.