Com és que cada vegada som més persones on la preocupació s’ha convertit en la nostra fidel companya? Com és que cada vegada és més habitual veure’ns amb les celles arrufades? Per què patir ansietat s’ha normalitzat tant? Potser perquè estem en una societat on s’ha vinculat que les persones responsables es preocupen de les coses? Potser perquè a partir d’aquesta premissa, com que tots volem ser adults responsables, ja que així se’ns ha ensenyat per ser persones respectables, anem caient a la trampa d’ocupar-nos abans d’hora de tot, de tenir el màxim control de les coses (per no dir de tot) i així que res no ens agafi desprevinguts? Potser perquè com més adults, ens anem generant totes les hipòtesis hagudes i per haver, de totes les possibles situacions, que possiblement podrien succeir i, així, ja res no ens podrà sorprendre i podrem respondre amb tot el nostre armament davant d’aquesta amenaça que és viure?
Pam! Ja tenim l’ansietat ben servida! Però, què és, exactament?
Les persones tenim la capacitat d’imaginar, de crear representacions mentals sobre coses i fets del passat, així com anticipar-nos a fets i resoldre possibles problemes del futur. Podem formular pensaments i imatges totalment fantàstiques! Més properes, o més llunyanes de la realitat. Però per plantejar-nos possibilitats, que no quedi!
Aquesta capacitat que ens permet desenvolupar aquesta habilitat tan artística, se’ns gira en contra quan el seu contingut és de caire angoixant, quan aquestes representacions ens porten a imaginar esdeveniments futurs catastròfics, desastrosos, on encara que no siguin reals, els vivim com a tal. I quin problema hi ha? Que són incontrolables! Aleshores, és quan entrem en el circuit del pensament giratori, a fi d’intentar trobar-ne la solució. Però dels possibles resultats que observem, aquests, també tenen connotacions d’amenaça, per tant, continuem donant més voltes al centrifugat, a fi de trobar la solució que ens calmi, però aquesta no arriba, ja que sempre ho intentem resoldre des de la por i, aquesta, per naturalesa, ens genera desconfiança. A partir d’aquí, és quan quedem presos de la nostra compulsió mental.
Però què ens passa, exactament? Quina és la trampa?
Quan ens preocupem, sentim l’amenaça que un fet desagradable passarà i que això afectarà la nostra seguretat física o psicològica. Això ens genera una gran angoixa, convencent-nos que no serem capaços de sortir-nos-en. D’entrada, creiem que si pensem i pensem, podrem arribar a controlar els fets i parar-ho a temps. Activem la il·lusió de control, creient que si em preocupo, evitaré la situació tan temuda. Però això no passarà, perquè el problema rau en que no tenim el control suficient per evitar-ho i no tolerem la incertesa de no saber. Per tant, mai no ens acabem de sentir tranquils i segurs, el malestar s’incrementa i la nostra angoixa es dispara. Aquí, és quan canviem l’estratègia: intentar no pensar-hi. Intentem evitar un pensament que ens espanta, ens desgasta, ens consumeix… No vull pensar, perquè pensar em fa patir. Atrapats!
La paradoxa està en que com més intento controlar la preocupació, aquesta, més s’incrementa. Com més lluito contra l’eliminació d’aquests pensaments, més els augmento.
Fixa’t: Sobretot, sobretot… no pensis en un elefant rosa. Sobretot, no pensis en un elefant rosa, rodonet i grasset. En un elefant rosa, rodonet i grasset!
Digue’m: en què estàs pensant?
Entesos.
Per tant, sempre que m’indico que tal cosa no pot preocupar-me, que no hi he de pensar, o pregunto al meu entorn si creuen que passarà (evidentment, aquests, amb tota la seva bona fe, m’acostumen a dir que no!), el que estic fent, és incrementar el meu malestar, ja que en el fons no m’acaba de convèncer, no m’ho acabo de creure, ja que el que necessito per calmar la meva fam, són respostes objectivables i contrastades.
Quan estic preocupat, el primer que puc fer, doncs, és permetre-m’ho! Sí, no cal que ens prohibim tenir pensaments que ens generin “mal rotllo”! D’on hem tret que sempre hem d’estar “on fire”? Fal·làcia! Malgrat ens dolgui, no tenim el control de tot, no som invencibles, i sí, és normalíssim tenir por! La por és una emoció bàsica i ningú ens deslliure d’experimentar-la. Per tant, preocupar-nos, és normal, ja que mai podem tenir una certesa absoluta, sobre els fets futurs. De fet, portem tota la vida funcionant així, gestionant la incertesa, si? Què ens fa pensar que ara pot ser diferent?
A partir d’aquí, podem optar per diferenciar dos termes. Hem confós preocupació, amb planificació. Hem cregut que la preocupació és efectiva i que ens ajuda a resoldre. No. La preocupació només anticipa les conseqüències negatives, convençuts que no tindrem els recursos suficients per a fer-hi front, i no ens prepara per afrontar la possible situació. En canvi, la planificació, contempla tant els possibles resultats negatius, com els positius i cerca estratègies efectives d’afrontament en cas que allò esdevingui, activa els mitjans que tenim a l’abast. Mentre que la preocupació ens fa desitjar que aquell fet negatiu no sigui, la planificació ens prepara per actuar en cas que sí. Mentre una ens atrapa al consecutiu “però i si…?”, l’altre, ens permet contemplar, també, la possibilitat del “i si no?”. Mentre la primera ens fa “pre” ocupar-nos, la segona ens fa ocupar.